05 de desembre 2024
Aula d'Extensió Universitària de Manresa. Boscos i masies, dos patrimonis que cal reivindicar.
23 de novembre 2024
01 de novembre 2024
19 d’octubre 2024
La Central -Ona Bages entrevista
https://open.spotify.com/episode/6xfOlsKz76wwhoABwIANEp?si=PGumu-TjQ-muqEMjR9n7YA
15 d’octubre 2024
Inforestal
| |||||||||||||||||
|
14 d’octubre 2024
Regió 7 Els propietaris forestals denuncien l'expropiació de camins en les seves finques
Els propietaris
forestals denuncien l'expropiació de camins en les seves finques
Membres de BOSCAT lamenten la
pressió social que pateixen per l'augment de l'ús social dels boscos
Membres de la Federació Catalana d'Associacions de Propietaris Forestals (BOSCAT)
lamenten que les administracions públiques estiguin catalogant camins
dins les seves finques com a públics a través dels inventaris
municipals. Denuncien que es fa el canvi de propietat en aquests catàlegs i
després els ajuntaments passen a registrar el camí com a públic en el registre
de la propietat sense informar l'amo del bosc o la finca on es
troba aquell camí.
Per tal que els propietaris forestals de Catalunya
puguin tenir eines legals per defensar-se d'aquestes
pràctiques de l'administració pública, BOSCAT va organitzar dissabte passat una
xerrada a càrrec de l'advocat i secretari del Consorci Forestal de
Catalunya, Jordi Salbanyà a Santa Maria d'Oló. En aquesta
conferència, l'expert en la matèria va aconsellar els assistents que recopilin
el màxim de documents possible per tal de demostrar a l'administració que
aquells camins són privats i són seus.
Salbanyà va fer una defensa aferrissada de la
propietat privada de les àrees forestals i va animar els propietaris
de boscos que van acudir a la trobada a defensar els seus drets de forma
col·lectiva a través de les associacions. En el torn de preguntes va quedar
palès la incomoditat creixent entre els qui tenen hectàrees de terra al bosc. Veuen
que cada cop hi ha més gent que va a les seves parcel·les i el paper que juguen
les administracions, consideren, va sempre a favor dels qui volen
gaudir de la muntanya.
Un propietari forestal de la zona d'Avinyó comentava
que "van fer passar una cursa per meitat de la nostra parcel·la i ni
l'Ajuntament ni l'organització de l'esdeveniment ens van notificar res".
Un altre de la zona deia que "la gent va amb els gossos sense
lligar i quan els dius alguna cosa et diuen que el bosc és de tots, la
gent no sap que la majoria de la massa forestal del nostre país no és de
tothom".
Ús social del bosc
Jordi Tarrades, que a banda de ser enginyer forestal
és el gerent de BOSCAT, en declaracions a aquest diari va dir que als
propietaris "ja ens sembla bé que hi hagi un ús social del bosc,
però s'ha d'entendre que allò és casa d'algú i cal comportar-se".
En la mateixa línia es va pronunciar Joachim Englert, un dels membres de la
federació en la darrera assemblea que va tenir lloc a la Catalunya central, que
va ser l'any passat al Món Sant Benet al
terme de Sant Fruitós. Va dir que la diferència entre els conceptes
social i públic és abismal perquè el terme "social" hi té
implícit un respecte, mentre que si es diu "públic", la gent tendeix
a pensar que és propietat de tothom i es pot fer el que un vulgui.
Segons Salbanyà, la massificació dels boscos és
un problema. Hi coincidia Rosa Calsina, coordinadora territorial d'Unió de Pagesos a la Catalunya Central, que també
va assistir a la xerrada de dissabte. A ella li sap "molt greu que la gent
de les ciutats no entengui que quan volen sortir a passejar, estan a
casa d'un altre". Considera que és fonamental que s'eduqui la població
perquè "la massificació en si mateixa no la podem solucionar, el que podem
fer és fer que la gent tingui una mica més de respecte".
Coordinació entre entitats
Calsina va explicar que s'està iniciant una acció
coordinada entre Unió de Pagesos, BOSCAT i la federació d'ADF
Bages-Moianès amb l'objectiu de canviar la forma en què s'estan
indexant els camins forestals. "Entenem que no canviarem la llei
així com així, però sí que podem revertir la forma que fan les coses",
explicava. I posava l'exemple de la seva pròpia finca: "no pot ser que uns
senyors d'una assessoria de Barcelona vinguin a Fonollosa contractats per
l'Ajuntament i comencin a dir que tots els camins són públics quan no coneixen
la zona i ni tan sols han preguntat a cap propietari".
Pel que fa a aquesta acció va detallar que actualment
"estem al principi de tot, però ja hem pogut contactar amb el
diputat Sergi Vallès, que és el responsable de la iniciativa de la
indexació dels camins en l'àmbit municipal". Aquesta trobada està prevista
pel dia 30 d'aquest mes.
11 d’octubre 2024
18 de setembre 2024
13 de setembre 2024
27 de juliol 2024
19 de juliol 2024
18 de juny 2024
Agriculturadecatalunya.blogspot.com. La rehabilitació i reconstrucció de les masies i cases rurals (3/3)
https://agriculturadecatalunya.blogspot.com/2024/06/la-rehabilitacio-i-reconstruccio-de-les.html
Acabem, aquesta sèrie de tres articles, amb les modificacions que ha introduït a la vigent llei d’urbanisme la llei d’acompanyament als pressupostos de la Generalitat de Catalunya (la Llei 3/2023, del 16 de març, de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic per al 2023), que aparentment poden suposar una certa obertura de mires en el tractament de les masies i cases rurals que n’haurien de permetre ja nos sols la seva rehabilitació i reconstrucció, sinó també la seva total recuperació, fent possible que la gent pugui tornar a viure als entorns rurals.
 |
| Masia del Cogul, Vallverd, Sarral. Foto Àngela Llop |
>> Ressaltem la modificació de l'apartat 6 bis, de l'article 47, que estableix que en els municipis rurals de fins a 5.000 habitants, quan es sol·liciti la deguda llicència urbanística per a noves edificacions que es pretengui construir en el sòl no urbanitzable, o la reutilització de les existents, per a destinar-les a l'ús d'habitatge familiar, es presumirà que estan directament i justificadament associades a una explotació rústica i que per tant poden ser autoritzables, sempre que concorrin les circumstàncies següents: a) que la persona promotora de l'habitatge familiar sigui un descendent de la persona titular d'una explotació rústica familiar situada al municipi; b) que la dita persona promotora treballi en l'explotació o n'obtingui rendiments; c) que aquesta presumpció no s'hagi aplicat anteriorment amb relació a la mateixa explotació.
Val a dir que aquesta presumpció ja s’havia introduït a la modificació anterior de la llei d’acompanyament dels pressupostos per al 2022, però llavors van limitar-ho a municipis de 2.000 habitants, cosa totalment inexplicable perquè, a manca d’una altra definició, la Llei 45/2007, de 13 de desembre, per al desenvolupament sostenible del món rural, estableix que per municipi rural cal entendre aquell municipi “...que posseeixi una població resident inferior als 5.000 habitants i està integrat en el medi rural” [la importància de la norma i de la superfície que es posa com a límit no és menor: segons dades Idescat, a Catalunya hi ha 734 municipis de menys de 5.000 habitants (77,50% del total de municipis), on hi viuen 783.639 habitants (un 10,42% de la població del país)].
El problema de la manca d’habitatge i la seva vinculació amb el despoblament és un fet constatat i molt greu, i per tant cal incentivar aquest arrelament en funció de l’activitat productiva, en lloc de determinades condicions que es donin al municipi en qüestió. Al nostre entendre, davant la constatació d’un greu problema de despoblament que pateix el nostre país, si es vol arrelar al territori gent compromesa amb l’activitat agrària, no ha d’importar la mesura de població del municipi sinó l’activitat i el compromís d’aquesta gent amb l’entorn agrari.
En canvi, però, aquest precepte, que arriba vint anys després de l’entrada en vigor de la llei, continua tenint les seves mancances injustificables. Per exemple, és incoherent que en un precepte de nova redacció es parli “d’explotació rústica”, quan la Llei dels espais agraris aprovada pel mateix Parlament de Catalunya ho defineix com “explotació agrària”, que incorpora tota activitat productiva d'ús agrícola, ramader o forestal.
Per altra part, si l’objectiu que es pretén és lluitar contra el despoblament, tampoc no s’acaben d’entendre les limitacions que s’imposen impedint que dels diversos descendents d’una família només un d’ells pugui construir-se un habitatge en el sòl no urbanitzable, que és el sòl predominant en els municipis petits. Certament, si es tracta de vincular activitat agrària i habitatge per als que hi treballen i hi resideixen, no entenem la limitació subjectiva d’un sol habitatge per a un sol descendent d’un “empresari agrari”. És una limitació absurda que a més ens porta a situacions inversemblants, com les que tot seguit plantegem: (a) si el dret a construir aquest nou habitatge és un dret d’un descendent del titular de l’activat agrària, ¿com s’escull entre els diferents descendents que objectivament hi poden tenir dret (en el cas de diversos fills treballant amb el pare)? Tal volta es vol tornar a la figura de l’hereu excloent els drets dels altres germans?; (b) la descendència serà només per consanguinitat o també fruit de la filiació per acte jurídic – adopció-?; (c) si l’activitat agrària ha estat cedida pel progenitor al seu descendent per raons d’edat del titular i/o relleu generacional, aquest titular jove ja no podrà optar a aquesta possibilitat perquè essent ell el titular ja no serà “descendent del titular”?; (d) per què hi té dret un descendent del titular de l’explotació i en canvi el propi titular progenitor no n’hi té? Que potser es presumeix que tots els titulars d’explotacions ja són propietaris d’habitatges?; (e) i si el vinculat a l’explotació agrària és el cònjuge del titular, això ja impedeix acollir-s’hi (supòsit que qui hi treballi sigui el gendre, i no pas la filla)?; (f) i si per manca de descendència qui treballa a l’activitat agrària és un nebot, aquest tampoc no hi té dret?; (g) i si en aquests municipis a on encara es manté la institució de l’hereu primogènit, malgrat que aquest tingui descendència, qui necessita habitatge és el germà cabaler o el seu fill –com sol ser usual, en la nostra tradició-, aquests tampoc no hi tenen dret? Amb tots els respectes, sembla talment que qui ha redactat la norma ho ha fet a contracor, per la qual cosa llur resultat és una norma insuficient, confusa, restrictiva i segurament abocada al fracàs.
>> S’ha modificat també aparentment per millorar-ho, però en definitiva per restringir-ho, l'apartat 4 de l'article 50 bis, que regula la possibilitat de la divisió horitzontal de les masies i cases rurals, sempre que ho permeti el pla urbanístic corresponent –primer escull, i no pas petit, i sempre que no se n'alterin les característiques originals, se'n respectin els elements històrics principals i que es facin d'acord amb la normativa reguladora de les condicions objectives d'habitabilitat –tres esculls en un de sol d’enorme subjectivitat, que continuarà fent possible la visió restrictiva de les divisions d’aquestes construccions-.
>> Per últim, en matèria de reconstrucció i rehabilitació de les masies i les cases rurals, s’ha afegit un apartat, el 5, a l'article 50 bis que aparentment suposa una millora respecte als requisits limitatius que hi havia fins ara per actuar a les edificacions catalogades, i que permet modificar els elements arquitectònics originals, sempre que no es desvirtuïn les raons de la catalogació d'aquestes construccions d'acord amb les condicions següents: a) en construccions catalogades per raons ambientals, paisatgístiques o socials, s'hi poden fer intervencions sempre que siguin degudament motivades en el projecte; b) en construccions catalogades per raons arquitectòniques o històriques, únicament s'hi poden admetre les intervencions mínimes i imprescindibles que siguin necessàries per a destinar la construcció a un ús admès, les quals han d'ésser degudament motivades en el projecte. Observeu-ne, però, la lletra menuda: es permeten les modificacions si són “degudament motivades”, i òbviament, que estiguin degudament motivades o no, aquesta serà una qüestió que decidiran els mateixos que fins ara han negat majoritàriament la reforma d’aquests tipus d’edificacions. De la discrecionalitat a l’arbitrarietat hi ha un pas de pardal, que diuen els vells juristes.
Com es pot veure, doncs, més enllà dels titulars periodístics que segueixen a cada modificació puntual, malauradament falta una solució global, integradora i que respongui a les necessitats reals del territori. Legislar d’aquesta manera, posant pedaços i mantenint la desconfiança cap als ajuntaments, a qui se’ls nega la potestat real de planificar i intervenir en la gestió integral del seu municipi sense tuteles centralitzadores, no ajuda a solucionar els problemes del rerepaís, un territori aquest que usualment queda molt lluny de la capital i dels centres de decisió política.
26 de maig 2024
.jpg)
.jpg)
28 de març 2024
Agriculturadecatalunya.blogspot.com. La rehabilitació i reconstrucció de les masies i cases rurals (2/3)
Agricultura de Catalunya
https://agriculturadecatalunya.blogspot.com/2024/03/la-rehabilitacio-i-reconstruccio-de-les.html
Escrit per Jordi Salbanyà i Benet. Doctor en Dret. Advocat. Secretari del Consorci Forestal de Catalunya
La Llei d’urbanisme nascuda l’any 2002, de la qual parlàvem en el capítol anterior, al llarg d’aquests darrers anys s’ha vist reiteradament modificada. Si no anem errats, ja s’han aprovat una vintena de modificacions parcials de la llei urbanística original, cadascuna de les quals ha modificat un grapat dels seus preceptes. Sense anar més lluny, la darrera modificació, que ha afectat divuit articles, s’ha fet per mitjà de la llei d’acompanyament als pressupostos de la Generalitat de Catalunya (la Llei 3/2023, del 16 de març, de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic per al 2023). Aquesta llei ens ha regalat una vegada més un garbuix de modificacions de lleis de tota mena (exactament, modifica més de setanta lleis d’una sola tacada), mitjançant un procediment que hauria de ser una excepció, i que malauradament avui dia suposa una pràctica normalitzada que impedeix que normes tan importants com la urbanística, per exemple, passin pel sedàs de la participació dels ciutadans i es vagin modificant de mica en mica.
 |
| Cal Bolet, La Torre, Sant Martí Sarroca, Barcelona. Foto Angela Llop |
En lloc de redactar una nova llei específica per al territori que no és essencialment urbà – que seria el més encertat-, els distints governs han optat per anar posant pedaços a la legislació urbanística, aprovant successives modificacions parcials i mentrestant continua dormint en algun calaix l’avantprojecte del qual anomenen llei del territori, una llei encara més restrictiva que molt ens temem que, si no millora la seva redacció, acabarà fent bona l’actual llei urbanística.
Les expectatives que es donen a la ciutadania quan s’aprova una nova modificació de la llei no sempre després tenen conseqüències en el mateix sentit, perquè aquells als qui correspon la seva interpretació i aplicació continuen essent uns tècnics i uns òrgans administratius centralitzats, sovint allunyats físicament i sociològicament de la gent del territori, i planificant i decidint tot menystenint els seus ajuntaments.
Per il·lustrar el que diem, ens permetem de comentar algunes de les modificacions que enguany s’han aprovat referides al sòl no urbanitzable [val la pena ressaltar que, mentre que a la legislació urbanística dels anys seixanta aquesta tipologia de sòl s’anomenava sòl rústic, en la legislació dels anys noranta el legislador català passà a denominar-la sòl no urbanitzable −una definició que evidencia la seva mentalitat urbana−, i en l’avantprojecte de llei de territori en volen dir espais oberts, que és tota una declaració de principis ambientalista que no albira res de bo, mentre que la legislació espanyola el denomina més encertadament com a sòl rural]:
- En una de les modificacions que ara s’ha aprovat, s’autoritza la implantació de plaques fotovoltaiques als espais de terreny situats en un radi de cinquanta metres al voltant de la construcció en sòl no urbanitzable, quan les instal·lacions es destinin a reduir-ne la demanda energètica (art. 9 bis 1.c). Certament, això seria un avenç si en una cosa tan simple la llicència urbanística per a la seva implantació la poguessin atorgar directament els ajuntaments; de moment, però, els tècnics del Departament –que sempre s’han malfiat de l’administració municipal− ja han corregut a interpretar que continuarà essent necessari tramitar abans de la llicència urbanística un projecte d’actuació específica en sòl no urbanitzable que aprova la Generalitat, amb el que això comporta de costos de redacció per als particulars, de complexitat i temps de tramitació i, al capdavall, de subjectivitat en la seva resolució. Res de nou, per tant.
- També s’havia proposat d’incorporar la possibilitat de poder reconstruir i rehabilitar construccions que fossin de l'any 1956 o anteriors –és a dir, d’abans de la primera llei del sòl− sense necessitat de justificar les raons històriques i/o d’altres que han de concórrer-hi per tal de poder rehabilitar les masies i cases rurals –el que constitueix un autèntic calvari, perquè la càrrega de provar-ho recau en la propietat, de qui l’administració no se’n refia mai. Doncs bé, certament el text aprovat (art. 47.3.d) ha introduït aquesta possibilitat, però ho ha limitat a les construccions “agroforestals”, el que suposem que servirà per excloure les edificacions residencials que no puguin acreditar la seva vinculació a una activitat d’aquesta naturalesa (les masies o cases rurals de segona residència, per exemple), que continuaran, per tant, degradant-se per les limitacions que s’imposa amb caràcter general per a llur reconstrucció.
- De la mateixa manera, s’havia proposat que fos possible la reconstrucció i rehabilitació de les masies i cases rurals, amb l’únic requisit que s'acredités que la finca en qüestió disposa d'un pla de gestió forestal aprovat i que se n'acredités l'execució d'acord amb la planificació que hi consta. Aquesta era una proposta que articulem en el llibre La conservació dels boscos per part dels propietaris privats forestals, coeditat pel Consorci Forestal de Catalunya, i que creiem que podria ajudar tant a la preservació del nostre patrimoni arquitectònic rural com a incentivar la gestió dels espais forestals del seu entorn, que avui estan tan degradats com elles mateixes. Però de manera subliminal, en aprovar-ho han modificat el concepte. Així, amb el nou art. 47. 3 ter. a partir d’ara les masies i cases rurals es poden “reutilitzar per destinar-les a altres usos diferents” sempre que s'acrediti que la finca en qüestió disposa d'un pla de gestió forestal o de finca aprovat i que n'acrediti l'execució d'acord amb la planificació que hi consta. Observeu que no habilita per “reconstruir i rehabilitar”, que és el que es pretenia, sinó per “reutilitzar” per destinar-les a altres usos diferents, el que suposa només un canvi d’ús i que no necessàriament pressuposa la seva rehabilitació o reconstrucció. Evidentment, l’abast, l’efecte i les conseqüències són ben diferents del que es pretenia amb la proposta.
- Encara que sembli estrany, fins a la present modificació les construccions forestals no es consideraven com unes d’aquelles que es poden admetre com a noves construccions, ja que la norma ho establia fins ara per a les dependències pròpies d'una activitat agrícola, ramadera, d'explotació de recursos naturals o, en general, rústica, però no es citava expressament la forestal (art. 47.6.a). Ha calgut la reforma perquè no es posés en dubte que les construccions forestals també són dependències pròpies d’una activitat rústica −cosa, si se’ns permet, que sembla bastant òbvia− i, en qualsevol cas, n’hi havia prou amb llegir les definicions de la Llei d’espais agraris per tenir-ne la certesa jurídica.
En la darrera part d’aquest article, analitzarem altres novetats d’aquesta llei, que en la lletra escrita aparenten que s’està redreçant el camí, però que malauradament l’experiència acumulada de tots aquests anys ens fan témer que en la seva aplicació s’hi posarà tota mena d’entrebancs.
15 de febrer 2024
Palau de la Música. The Gospel Viu Choir.
Sense paraules... l'escalf d'un amic en uns moments complicats...
17 de gener 2024
Agriculturadecatalunya.blogspot.com. La rehabilitació i reconstrucció de les masies i cases rurals (1/3)
Agricultura de Catalunya
https://agriculturadecatalunya.blogspot.com/2024/01/la-rehabilitacio-i-reconstruccio-de-les.html
Segons el nomenclàtor del cens de població de 1860 (1) a finals del segle XIX a Catalunya hi havia un total de 19.465 masos, masies o cases de pagès (que s’hi relacionaven amb diferents noms). D’aquestes edificacions no sabem quantes n’hi ha de rehabilitades avui dia, però el futur que espera a les que no ho estiguin, és ben magre.
Casa Pontils, la Conca de Barberà. Foto: Angela Llop
Tot fa pensar que des de fa temps des del món urbà s’ha decidit que el món rural es conserva no tocant-lo, tal com va manifestar l’insigne jurista Enric Argullol quan tot constatant que la nova llei d’urbanisme de 2002 era molt restrictiva respecte a la possibilitat de fer noves construccions en el sòl no urbanitzable, ho justificava dient que “es parteix de la convicció que la colonització natural del territori ja havia arribat al seu fi.” (2)
A tall d’exemple que referma aquesta convicció, ens remetem als debats preliminars de la nova Llei de territori que s’està elaborant des de l’any 2013 (ja fa 10 anys!!), a on els seus promotors del llavors anomenat Departament de Territori i Sostenibilitat afirmaven categòricament: “En l’àmbit del reciclatge i millora del parc edificat existent en els espais oberts, hi ha qui es planteja la possibilitat de permetre usos no agraris ni d’interès públic en aquestes edificacions si es minimitza el seu impacte o es millora el paisatge. No està gens clar, en canvi, que sempre sigui vàlid el principi de la preexistència. La inclusió de ruïnes en els catàlegs de masies i cases rurals ha de quedar fortament restringida.” (3)
Tal com dèiem, fins a l’any 2002 la legislació urbanística feia possible construir edificis aïllats en el sòl no urbanitzable destinats a habitatge familiar a on no existís la possibilitat de formació d’un nucli de població i per extensió, era permesa amb poques condicions la reconstrucció i rehabilitació de les masies i cases rurals preexistents. Però la Llei 2/2002, de 14 de març d’urbanisme, va suposar un nou paradigma, ja que a partir de la seva entrada en vigor només es va permetre reconstruir i rehabilitar les masies i cases rurals preexistents en comptades circumstàncies molt restrictives.
A aquests efectes s’instituí la figura del Catàleg de masies que és el document que identifica les masies i cases que poden ser rehabilitades, mentre que les que no s’hi inclouen resten condemnades a la seva pèrdua definitiva (a excepció de les que estiguessin essent utilitzades, que mantindrien aquesta possibilitat d’ús fins a arribar al punt de ser necessari la reconstrucció o rehabilitació). Val a dir que amb caràcter excepcional, en la modificació de l’any 2014 es va preveure una tramitació pels supòsits en què el municipi no tingués aprovat el mencionat Catàleg que avui persisteix, però que és igual de restrictiva.
Altrament, aquella llei no defineix què s’estén per rehabilitació o reconstrucció (ni tampoc què s’entén per masia o per casa rural), i només estableix al respecte que s’haurà de respectar el volum edificat preexistent i la composició volumètrica original prèviament determinats; han estat els tribunals els que de manera molt restrictiva han acabat dient en les seves sentències que “reconstruir una cosa, es tratar de reponer la edificación a su estado original, de la manera más fidedigna que sea posible, no levantar una edificación de nueva planta utilizando modelos similares que puedan encontrarse en el entorno.
La norma habilita a reconstruir, no a reproducir modelos de masías” (4): és a dir, s’ha descartat definitivament la possibilitat de reconstruir masies que es trobin en un alt estat de degradació arquitectònica.
L’actual marc legislatiu el constitueix el Decret legislatiu 1/2010, de 3 d'agost, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei d'urbanisme, amb les modificacions introduïdes per la Llei 3/2012, de 22 de febrer, que en l'art. 47 reprodueix allò que s’instituí l’any 2002 amb les modificacions introduïdes en els anys posteriors –i de les que tractarem en les dues parts següents d’aquest article-; això és, que es permet de reconstruir i rehabilitar les masies i les cases rurals que calgui preservar i recuperar per raons arquitectòniques, històriques, ambientals, paisatgístiques o socials sempre que hagin estat incloses pel planejament urbanístic en el Catàleg que ja hem dit, amb vista a destinar-les a uns usos predeterminats, sempre que en fomentin la preservació i la conservació o, si s'escau, en permetin corregir l'impacte ambiental o paisatgístic negatiu.
La qüestió cabdal ha estat, doncs, com incorporar una determinada masia o casa rural en el Catàleg. Conscients de la discrecionalitat i la descoordinació que es produïa en la redacció d’aquests documents per part dels diferents criteris de les distintes Comissions d’Urbanisme, el gener de 2009 la Direcció General d’Urbanisme va donar a conèixer un document denominat “Directrius de contingut per al catàleg de masies i cases rurals”, que pretenia aclarir i homogeneïtzar el seu contingut. Un document aquest ben curiós, ja que tot i tenir vocació de ser la interpretació formal d’una norma de rang legal, no fou formalment ni tramitat ni aprovat, ni tenia la condició de disposició reglamentària ni tan sols la de mera instrucció, malgrat que sembla que fou elaborat pels tècnics de la mateixa Generalitat; tanmateix, en diferents sentències els tribunals el van menystenir de manera tan contundent, que va motivar que d’ell actualment se n’hagi perdut el rastre.
En qualsevol cas, la regulació legal del Catàleg de masies és poc precisa, i des del 2002 fins ara no s’ha produït la seva esperada regulació reglamentària, el que ha fet possible una greu indefensió a llurs persones propietàries. En aquest sentit, és paradigmàtic que la mateixa exposició de motius de l’avantprojecte de llei de territori que com dèiem es troba en estudi des de l’any 2013, reconegui aquesta inseguretat jurídica, tot dient que amb la nova llei “es vol limitar la discrecionalitat administrativa, i per tant la inseguretat jurídica, que sovint plantejava la tramitació dels actuals catàlegs o projectes de rehabilitació de masies i cases rurals amb criteris no sempre homogenis respecte a les construccions i masies susceptibles de recuperació.” (5)
Aquesta reflexió feta pels mateixos responsables d’elaborar les lleis urbanístiques, fou molt encertada malgrat ser feta deu anys després de la llei del 2002, i que deu anys més tard – i ja en portem vint des de la llei, i deu des de la reflexió- encara no s’hi ha posat remei. Malauradament, fruit d’aquesta discrecionalitat administrativa i la inseguretat jurídica conseqüent de la qual ells parlen, l’accés de les masies al Catàleg s’ha convertit en un escull moltes vegades insalvable per a moltes persones propietàries, i això ha propiciat malmetre un important patrimoni arquitectònic, cultural i històric del nostre país, de manera irreversible. Ja va essent hora de posar-hi remei abans no es malmeti del tot.
__
(1) ESTEVE PALÓS, A. I VALLS FÍGOLS, M. (2010) “Masos, masies i cases de pagès a la Catalunya de 1860: una anàlisi espacial”. A: Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 69, p. 97-112.
(2) ARGULLOL MURGADAS, E. (2005) “El suelo no urbanizable”, A: Comentarios a la Ley de Urbanismo de Cataluña, Trayter J. (dir.). Navarra: Ed. Aranzadi-Thomson, pàg. 121.
(3) https://territori.gencat.cat/web/.content/home/06_territori_i_urbanisme/10_processos_participatius/Llei_territori/docs/Inf_final_versio-completa.pdf
(4) S.12/01/2018 Roj: STSJ CAT 501/2018
(5) https://territori.gencat.cat/web/.content/home/06_territori_i_urbanisme/01_ordenacio_del_territori/projectes_normatius/Avantprojecte-de-la-Llei-de-territori-WEB.pdf
26 de desembre 2023
12 de desembre 2023
15 de novembre 2023
14 de novembre 2023
09 de novembre 2023
Subscriure's a:
Missatges (Atom)