https://rebat.cat/2014/02/10/de-botiflers-i-altres-menes/
Els que en la consulta hi tenim la il·lusió posada, i el convenciment de que no fem altre cosa que reclamar l’exercici d’un dret que ens correspon, a cada noticiari anem tragant píndoles cada cop més amargues. Qui es pensés que amb dues manifestacions i una via catalana, per molt populoses que fossin, la consulta era cosa de dies, que es prepari uns bons tassons de til·la.
És cert que una bona part del poble ens hem manifestat i pronunciat amb claredat sobre el desig d’exercir el dret a decidir, a exercir-lo democràticament, sense demores i sense reserves sobre el seu resultat.
També sabem que una part de la població no està d’acord en tenir un estat propi, i que opten per terceres vies o fórmules federalistes: la seva opinió és tan legítima i respectable com la nostra; aquesta és la grandesa de la democràcia, poder defensar i debatre totes les opcions i decidir finalment en funció del què pensi la majoria.
I també sabíem que els nostres veïns posarien pals a les rodes, jugant brut si fes falta, per tal de negar-ho tot i impedir-ho: això era de manual i entra dins de la seva lògica.
A la història però han aparegut sovint uns personatges d’una altra mena, aquells que optant aparentment per alguna de les opcions en joc, diuen una cosa i en fan un altre, amb males arts fins i tot, amb engany i traïdoria. Gent d’aquesta mena sempre n’hi ha hagut i a totes parts, i surten en ocasió dels conflictes per pacífics que aquests siguin, per intentar obtenir-ne benefici propi mal que perjudiquin als seus.
A cada època han anat rebent diversos noms, segons les circumstàncies.
Del segle XIV ens ha quedat l’expressió canviar de jaqueta, que expressa quan algú canvia sovint i de manera oportunista d’opinió, segons bufa el vent. Sembla que durant la reforma luterana, els partidaris de cada tendència es distingien dels altres pel color del folre de les jaquetes que duien, i alguns de tant en tant se les giraven per despistar els contrincants o passar desapercebuts.
Aquí en diríem també caragirat, que és com anomenem els individus que canvien sovint d’opinions polítiques, negant amb fermesa el que abans havien defensat amb aparent convicció.
O si hem begut de la cultura religiosa li diríem judes, que es com es crida als que traeixen als seus, en recordança de Judes Iscariot, un dels dotze apòstols de Jesús, el que segons els evangelis el va trair per trenta monedes.
A casa nostra també tenim com a pròpia l’expressió botifler, que és com es denominà als catalans que eren partidaris de Felip Vè i que col·laboraren amb ell fins i tot des de dins de les muralles de Barcelona; diuen que aquest malnom prové de l’expressió francesa «beauté fleur» (bella flor), en referència a la flor que presideix l’escut d’armes de la Casa de Borbó, que de França va venir per quedar-se fins ara.
A Espanya en canvi, a aquells que actuen infiltrats i que estan disposats a actuar traïdorament quan se’ls presenta l’ocasió, els descriuen encara avui com a “quintacolumnistes“, ja que així es conegueren als que durant la Guerra Civil ajudaven camuflats des de dins de Madrid mateix, al general franquista Mola i a les seves quatre columnes de legionaris que assetjaven la ciutat, talment com si fossin una cinquena columna enemiga.
I així un munt d’expressions històriques curioses que han anat sorgint, per a descriure fets i conductes que malauradament sempre retornen. Ens agradi o no, per a un bàndol i per a l’altre, sempre retornen. I si no, al temps.
Jordi Salbanyà i Benet
Col·laborador
10/01/2014