L'advocat, doctor en dret i propietari forestal proposa facilitar la rehabilitació de masies, però condicionant-ho a una gestió activa del bosc.
Jordi Salbanyà Benet (Arenys de Mar, 1958) és advocat, doctor en dret i propietari forestal. Té una llarga experiència de 40 anys assessorant ajuntaments, en l'àmbit del dret públic i de l'urbanisme. Ja en la recta final de la seva carrera, ha fet una tesi doctoral sobre dret, boscos i masies que s'ha convertit en llibre –La conservació dels boscos per part dels propietaris privats forestals-. Forma part del Consorci Forestal de Catalunya i, més recentment, de l'entitat País Rural.
- Algú podria pensar que l'advocacia, el món forestal i les masies són temes molt allunyats, quasi incompatibles...
- Precisament vaig entrar al món forestal i vaig
dedicar-hi la tesi doctoral per la percepció que a Catalunya no hi ha tradició
jurídica forestal. Hi havia una finestra d'oportunitat que, al seu torn, m'ha
permès conèixer molt les problemàtiques del sector forestal. El tema de les
masies, com a expert en urbanisme, sempre m'ha preocupat i té un punt de
connexió amb la gestió forestal.
- Però com acaba fent una tesi -i un llibre- sobre el món forestal?
- L'opció de fer una tesi doctoral quan ja s'està en
la recta final de la carrera professional és molt personal. Poder-ho fer en
l'àmbit forestal ha estat molt enriquidor precisament per la manca de tradició
i literatura al nostre país. La tesi s'ha concretat en la conservació dels
boscos com a deure que tenen els propietaris forestals privats. Tenen una sèrie
d'obligacions –i de possibles sancions si no les compleixen-, però també d'una
manca d'ajuts de l'administració per uns serveis que proporcionen a la societat
i pels quals no reben cap compensació.
- Sempre s'ha dit que Catalunya és
un país forestal i no ho sap. Ara, amb un 64% de superfície forestal –i
creixent- en comença a ser conscient?
- Per desgràcia només en som conscients en mesos com
aquest on estem patint grans incendis (o quan en Marc Castellnou, cap del GRAF,
ens avisa que els incendis cada vegada seran més problemàtics). Malauradament,
des del setembre-octubre fins al maig-juny, se'n parla molt poc de boscos. No
hi ha voluntat política d'apostar com a país per aquesta infraestructura verda.
Cal tenir en compte que som un país forestal... però que la indústria forestal
s'ha deixat perdre.
- Per ser una mica optimistes: en els darrers anys quan hi ha incendis ja es parla de gestió forestal, de paisatge en mosaic, de la continuïtat de la massa boscosa...
- En el debat públic comença a sentir-se bastant
parlar de gestió forestal, però alguns tertulians encara diuen que els boscos
estan bruts. La gestió forestal té molts matisos i segur que, entre tots, ens
posaríem d'acord amb els matisos. Ara bé, el que és segur és que s'ha
d'incentivar. Només el 30% dels boscos privats tenen plans de gestió i, en les
forests públiques, un 43%.
- Es gestionen menys els boscos públics?
- Sí, malgrat que hi ha el discurs que tot aniria
millor si el bosc fos públic, la realitat és que no hi ha tanta diferència.
Tanmateix, en el cas dels privats, que representen el 75% del total, fa anys
que no passem de la barrera del 30% gestionat. Per què? Continua faltant molta
inversió pública per facilitar-ho. A Catalunya caldrien uns 70 milions d'euros
anuals i sembla que ara es passarà dels 5 als 18, gràcies als Next Generation.
70 són molts? Per comparar: la Generalitat destina 50 milions al Circuit de
Catalunya.
- En el cas dels boscos privats, un
dels elements crítics és la dimensió de les finques, no?
- Això passa a Catalunya i a bona part del món. Les
mateixes convencions internacionals parlen d'associar la propietat, ja que està
molt fragmentada. Al nostre país, més del 50% són finques petites o molt
petites. De fet, en un percentatge significatiu els propietaris desconeixen
tenir-les o els seus límits exactes.
- Hi ha un llindar mínim de
superfície per poder rendibilitzar la gestió forestal? Com es pot solucionar?
- A partir de 100 hectàrees, amb subvencions públiques
i amb un cert aprofitament, es pot gestionar sense perdre-hi diners. Per
finques menors d'aquest llindar a Catalunya disposem d'una eina útil: els plans
de gestió conjunta municipal. Tanmateix, molt pocs ajuntaments aposten per la
gestió forestal, malgrat casos de pobles turístics o ciutats metropolitanes que
tenen més del 50% de superfície boscosa.
- Ara hi ha cert consens que cal
gestió forestal, però després com a societat no volem que tallin arbres o
obrint pistes a bosc. Com s'explica aquesta contradicció?
- En primer lloc, hi ha un desconeixement i un
conflicte entre el món urbà i rural. Anem a bosc a buscar bolets, pinya o
molsa... sense ser conscient que s'apropien d'uns béns privats. La segona
qüestió és el desconeixement de què vol dir gestió forestal, amb uns plans que
aprova la Generalitat. I el tercer gran element és la responsabilitat dels
propietaris. Fa un any, una sentència va condemnar un propietari a pagar mig
milió d'euros per la caiguda d'un arbre sobre un motorista que havia entrat a
una pista privada amb l'accés prohibit. Si no es pot gestionar, aquests
incidents aniran a més, com també les plagues o la pèrdua de biodiversitat.
- En parlava abans. Bona part dels
béns o serveis que ofereix un bosc: bolets, pinyes, llentiscle, llenya..., però
també la funció com a embornal de carboni, espai per a la pràctica esportiva,
zona de desconnexió... no es paguen. S'ha de regular?
- La llei forestal espanyola del 2003 atribueix
l'obligació de l'administració de retribuir aquests serveis ambientals dels
terrenys forestals. A més, la llei de canvi climàtic del 2021 té una disposició
final que ordena al govern espanyol a regular-ho en el termini d’un any.
De moment, tampoc s'ha fet res.
- Un altre dèficit històric en
l'àmbit legal és l'Estatut de la propietat forestal. En què consisteix?
- També ho preveia la llei forestal i no es va
desenvolupar, entre altres, per afectar competències de les comunitats
autònomes. L'Estratègia Forestal espanyola ja establia les bases d'aquesta
eina. Catalunya, tot i tenir la primera llei forestal de l'Estat, no ho ha
tirat endavant. Consisteix en un pacte de societat on queden clar els deures
dels propietaris, els seus drets així com el suport de l'administració.
- En els darrers mesos –potser arran del desconfinament- ha anat creixent la preocupació social sobre l'estat de conservació de les masies. De manera ràpida, ens podria fer un diagnòstic de la seva situació?
- Les masies han anat evolucionant des del segle XI,
quan van ser la manera d'assentar gent al territori a la Catalunya Vella.
Tanmateix, la llei d'urbanisme del 2002 limita molt la possibilitat de la
preservació de les masies, tallant la seva renovació i transformació que vivien
de segles ençà. Es va apostar per homogeneïtzar a tot el territori les
capacitats mínimes de conservació, a partir de la figura del catàleg de masies,
que s'ha demostrat un fracàs. A banda de l'activitat agroramadera, bàsicament
només s'ha permès fer-hi turisme rural. El resultat ha estat l'abandonament i
el procés de degradació de masies els últims vint anys.
- En el llibre suggereix vincular la
conservació dels boscos a la rehabilitació del patrimoni arquitectònic que
guarden al seu interior. Què vol dir i com es fa?
- En la meva tesi proposo –i ningú em fa cas-
facilitar la rehabilitació de les masies, però condicionant-ho a la gestió
forestal. Adaptem i modifiquem les masies, com s'ha fet des del segle XI,
permetem-hi tota mena d'activitats, però amb un bosc actiu. De fet, fins a l'1
de gener un advocat com jo no podia tenir l'activitat professional en una masia.
Quin sentit té? Amb les masies, hi ha hagut una concepció estàtica que ha
agreujat el problema.
- “S'hauria de recuperar masies amb
l'obligació de gestionar els boscos”. Com?
- Ja hi ha instruments legals que ho permetrien. Per
exemple, condicionar una llicència d'obres per rehabilitar una masia a la
gestió forestal d'una determinada superfície de bosc en funció de la magnitud
de les obres. Les condicions que es sotmeten les llicències es poden fer
inscriure en el Registre de la Propietat, i si el propietari no compleix les
condicions de la llicència, l'administració pot actuar per qualsevol dels
mecanismes d'execució forçosa tenint com a garantia la mateixa masia.
- Quin paper juga el turisme rural en la conservació d'aquest patrimoni. És una arma de doble fil?
- El turisme rural ha estat una opció econòmica molt
important i que ha ajudat. Tanmateix, critico que hagi estat l'única
alternativa per part del món urbà que dirigeix el territori. En el fons, les
masies estan pagant el pecat de les urbanitzacions dels anys 60, construccions
enmig del bosc i amb dèficits de serveis.
- Com és possible que hi hagi tanta gent jove amb projectes agroramaders que li sigui impossible trobar finques (i encara pitjor si també volen masia per viure)?
- S'explica perquè el propietari sap que aquell
projecte no té viabilitat. Heretar una masia ara mateix és un molt mal negoci.
Pots estar-hi invertint cinc anys i tenir el convenciment que després tampoc
podràs treure'n rendiment. El resultat és que les masies queden abandonades i continuen
degradant-se. Sortosament, surten iniciatives com la Caçadora de masies i la
Fundació Mas i Terra, però això és una feina que hauria de fer l'administració.
- Amb el context d'emergència
climàtica, onada de calor i incendis, el discurs públic sobre la importància de
tenir un país viu i gestionat està canviant. És una oportunitat per tot el que
hem comentat?
- La consellera Teresa Jordà assegura
que és una gran oportunitat per aprofitar aquesta acumulació de biomassa que
tenim als nostres boscos. Ara bé, aquesta oportunitat el nostre sistema polític
se la creurà? És molt bonic fer plans, assegurar que el 2050 serem neutres
climàticament, però després cada acció sobre el territori genera sempre una
reacció contrària. Com a societat no hem madurat.