En
record d’en Quim Ribé (28.12.2022)
Anar a la muntanya té dues coses molt bones: hi vas
perquè vols, i hi vas amb qui vols.
Hi vas perquè vols: perquè t’agrada caminar;
perquè t’agrada la natura; perquè
t’agrada la sensació de llibertat que dona alçar-te damunt dels prats i les fondalades;
perquè t’agrada pujar amunt per mirar lluny, molt lluny, mes enllà dels cims
desconeguts i de les imponents serralades.
Hi vas sol o amb gent, i si vas amb gent vas amb qui
vols, que generalment són amics, o amics d’amics que acabes de conèixer, però amb
els que de seguida comparteixes totes aquestes coses que t’agraden, i sense cap
necessitat d’haver d’explicar perquè t’agraden.
A la muntanya hi ha valors, lleis no escrites; o
almenys hi eren.
Sobre tot hi ha el valor del respecte. El respecte a
la natura, a l’entorn que et trobes i del que gaudeixes, i del que n’has de ser
conscient que n’ets un espectador privilegiat i que no has de deixar res malmès
perquè el altres també puguin gaudir-ne.
El respecte als teus companys de caminada, i el
respecte a les altres persones amb les que et trobes: donar ajuda al qui la
necessita, ja sigui física o material, aigua o menjar si cal. I fins i tot saber
renunciar al cim, si algú dels nostres té problemes. Perquè hi ha una llei
sagrada per sobre de totes: a la
muntanya hi pugem plegats, i de la muntanya en baixem plegats, passi el que
passi.
Els que heu caminat amb en Quim, sabeu que sense anomenar-lo, estic parlant d’ell
tota l’estona. Dels seus valors, de la seva manera d’entendre la muntanya, del
seu respecte cap als altres, fossin o no de la seva cordada. Si no he usat el
seu nom fins ara, és perquè costa parlar-ne
en temps passat, quan encara quedava molt de temps de present per a gaudir-lo
plegats.
Durant molts anys hem omplert junts les motxilles de
vivències, d’anècdotes, de records de camins
recorreguts tirant de mapes Alpina, abans de que els gps no ens descafeïnessin
la mica d’aventura que encara tenien els Pirineus quan t’hi podies perdre.
Amb el temps hem tret plegats el fetge per la boca
en camins que abans fèiem d’una sola tirada, però malgrat tot, hem compartit
aquella indescriptible felicitat que dóna cansar-se a més no poder, compartir
quatre fruits secs picant de peus i arraulits pel vent i el fred, o maleint la
mala elecció de la roba quan la pluja imprevista venia a recordar-nos que tot
plegat ho fèiem perquè volíem i amb qui volíem.
D’en Quim ens quedarà un testimoni recurrent. Ell
tenia la dèria de la seguretat – deu ser per això que a la darrera feina s’especialitzà
en riscos laborals-. Ens adoctrinà que havíem de portar sempre una lot, un
ganivet, i un xiulet. Fos quina fos l’excursió. I tenir-ho sempre a mà. I
evidentment, joves i segurs com ens sentíem, no li fèiem mai cas.
Fins que tot plegat ens va ajudar en algun moment
complicat. De la llanterna en podrien parlar dos companys que van haver de
passar la nit a la gelera del Vignemale.
Del ganivet qui més qui menys més d’una
vegada n’ha fet ús trencant algun fil o alguna esbarzer que ens ha immobilitzat
a contracor.
I del xiulet... del xiulet deixeu-me’n explicar l’
anècdota d‘una excursió al Costabona, no recordo l’any, però en deu fer més de
vint. Érem set o vuit i entre ells el rector que llavors hi havia a Calella i
que a mitja excursió, quan el dia encara era assolellat i seré, va dir que no seguia perquè estava
cansat i que ens esperava en un punt del camí de retorn. En Quim Ribé, pesat
com era amb temes de seguretat, va donar-li el seu xiulet, cosa que a tots ens
va fer enriolar (cap de nosaltres en portava, malgrat que ell ens ho recalcava
a una i altra excursió).
Al cap d’una hora, ben just acabat de fer el cim,
ens va entrar una boira espessa i gebradora, que no ens deixava veure res. No
cal dir que ens vàrem perdre perquè el terra estava nevat i no vam saber trobar
ni el camí de tornada ni, per suposat, el nostre rector.
Dues hores més tard, quan ja era palès que estàvem
ben perduts i que caminàvem sense sentit, vam escoltar a la llunyania un xiulet
cada cop més dèbil. Vam corre-hi esperitats i al cap d’una bona estona vam
trobar el rector, moll, espantat i bufant sense esma entre pregària i pregària, el xiulet que en Ribé
l’hi havia deixat. Allò va ser la nostra salvació.
Crec que mai més he deixat de portar frontal,
ganivet i xiulet, ni que vagi a caminar pel Montnegre.
Frontal, ganivet i xiulet. Si us hi pareu a pensar,
no deixen de ser tres elements que cadascun d’ells identifiquen alguna cosa d’en
Quim Ribé.
El frontal. La
seva llum et permet veure el camí enmig de la foscor, i redreçar-te a ell quan
tens dubtes o t’equivoques. T’ensenya la
via, ens il·lumina el projecte. En els distints projectes en que hem conegut a
n’en Quim – de regidor, d’assessor a la Val d’Aran, de cap de riscos laborals,
a la muntanya- , sempre ens ha donat la sensació que els tenia clars, que s’hi
comprometia i que els desenvolupava sense dubtes. Sempre el veies caminar
endavant per la via traçada. A la muntanya i a la vida mateixa. Amb frontal al
cap o sense.
El nostre ganivet no és una arma ni de defensa ni
d’agressió: és un instrument petit que et permet solucionar problemes puntuals,
imprevistos, que a voltes es poden fer grans. El ganivet son les nostres
habilitats, els nostres reflexes, la nostra actitud que ens ajuda a caminar, i
a fer el camí més plaent, el nostre i el de la gent que estimem. El ganivet és
la força de voluntat d’en Quim Ribé de canviar radicalment de projectes
laborals o de vida, aparentment sense preparació o coneixements previs, i resoldre’ls
amb èxit i amb l’estima dels que ha tingut al seu entorn.
I el xiulet. El més petit. El més important. El
xiulet és, al capdavall, un acte de fe en el pròxim, és el que ens permet una
demanda d’ajuda confiant que si algú pot prestar-la, ho farà. És un indicador
de la solidaritat en la muntanya, de la creença de que compartim els nostres valors
amb la gent que com tu mateix hi camina. Usar el xiulet quan ho necessites és
un acte d’humilitat, perquè reconeixes als quatre vents que no pots resoldre
per tu mateix el problema que tens; i en canvi, acudir al só d’un xiulet és al
capdavall, un acte de generositat. Per això ell hi creia tant. Perquè creia en
la bondat de la gent, i ens esperonava a tots plegats, a creu-hi. Ell hi creia
perquè era generós de mena i sabia que demanar ajuda no ha de ser mai humiliant
si saps que algú - algú com ell- està a la vora.
Quim, allà a on siguis, sàpigues que portarem sempre
ben a mà frontal, ganivet i xiulet, i així sabrem que continues caminant amb
nosaltres.
*********
Jordi Salbanyà i Benet
