26 de març 2023

Recordant a n'en Quim Montmany

 



http://www.lagenda.cat/texto-diario/mostrar/4231216/comiat-den-quim-montmany-i-malagelada


Comiat d'en ​Quim Montmany i Malagelada

Tots els que som aquí per acomiadar en Quim, podríem explicar anècdotes de tota mena que hem viscut amb ell.
 
 

Tots els que som aquí per acomiadar en Quim, podríem explicar anècdotes de tota mena que hem viscut amb ell. Tan si ens vam conèixer fent d’escolans, o a l’escoltisme, o asseguts a la placeta, o portant gegants, o a Correus, o d’anar amb bicicleta, a la que hi va pujar quan encara anàvem amb calça curta, i la pujada del Calisay era el nostre Tourmalet, a on imitàvem Eddy Merckx.

Ell no ha passat mai desapercebut. La seva manera franca i directa de dir les coses, divertida i moltes vegades sense filtres, fa que aparegui en moltes imatges desordenades que guardem en la nostra memòria. I sempre amb aquell mig somriure foteta, i la seva mirada clara.

El pas per l’escoltisme és una record collectiu compartit amb molta altra gent, amb els que avui ens retrobem aquí. Allà va ser a on vam aprendre a estimar la natura, la nostra llengua i per damunt de tot, la nostra terra, la nostra pàtria, a la que vam prometre mantenir-nos fidels malgrat les circumstàncies.

I d’allà hores i hores a la placeta, asseguts en uns graons que ara ens semblen petits i insignificants, però que eren com una trona, la nostra atalaia des d’on miràvem com passaven les hores, i la nostra vida, que llavors anava a poc a poc, no com ara. Unes trobades en les que en Quim tot d’una desapareixia per anar a berenar a casa, un àpat que no va descuidar mai, metòdic com era. I aquell fou el punt de trobada d’uns i d’altres. I allà va néixer el lligam, sense dir-nos-ho i sense masses paraules, amb mi, amb en Rafel, en Toni, en Joan, en Pep, en Quicu, i en Carles.


Primera colla de la Ass. de Geganters d'Arenys 1979


I com que ens sentíem joves i forts, i ens sobràvem hores, l’any 1979 vam acceptar l’envit d’ocupar-nos durant la festa major d’uns gegants que havien quedat arraconats en un magatzem municipal, al jubilar-se les persones que fins llavors els portaven. I vàrem començar els assajos, fascinats per la nostra gosadia d’aixecar aquelles andròmines, que pesaven un munt i es descontrolaven per la nostra inexperiència. Fins que un dia, la nit abans de l’estrena, va passar la tragèdia. En Tallaferro es va entrebancar i va caure tan llarg com és, trencant-se el braç que aguanta la vara. Vam quedar muts, mirant-nos. I per esvair el ridícul durant l’estrena a la festa major, anàvem dient en veu baixa que era millor deixar-ho. Que potser un altre any. Que érem pocs per tanta majestat encartonada. Fins que en Quim va tenir un dels seus rampells, es va posar dret enmig la sala i va dir: “Nois, jo sortiré. I si ningú ve, sortiré sol”. Així. Amb dos pebrots, sense pensar-s’hi massa. I d’un a un, anàrem canviant de parer a l’hora que corríem a buscar coles i remeis per apedaçar-lo. I l’endemà vam sortir, tots plegats. Ahir els geganters van penjar a les xarxes la foto d’aquella estrena amb l’equip de gala.

Allò va ser l’inici d’uns anys divertits perquè molts pobles volien recuperar els seus gegants quan encara no hi havia ni falleres geganteres, ni trobades multitudinàries. I anàvem pel país, com si fóssim titellaires, amb gegants propis, o be portant els de la pròpia plaça que ens llogava. I ens gastàvem la paga en menjars i beure, entre rialles. I vam travar una amistat que mig segle després, encara avui s’aguanta.

Amb tot plegat anàrem acabant els estudis, i ens posàvem a treballar i aparellar-nos, i a fer niu i a tenir canalla, però encara érem els geganters, els geganters d’aquella primera anyada. I quan ens trobàvem uns i altres ens posàvem al dia de com ens anaven canviant les coses, i entre totes elles, en Quim, indefectiblement, ens explicava les seves gestes amb la bici, de la que no se’n va baixar mai. Ni durant el confinament, en el que ens explicava entusiasmat com competia contra desconeguts per mitjà d’una tele, mentre el rodet li feia de pujades i baixades.

Ara ja fa anys vam decidir retrobar-nos de nou tots plegats en un dinar anual en el que recordàvem velles gestes, enmig de picabaralles dialèctiques enriolades. Any rere any, com una petita litúrgia. Fins que l’any 2012 amb la mort d’en Quicu vàrem tenir una sotragada. El dinar d’aquell any va ser menys engrescat, perquè aquell plat buit a taula ens recordava que de mica en mica, tot s’acaba. I vam alçar les copes per ell, i per tots nosaltres. Com hem continuat fent a cada trobada.

I ara fa uns mesos, la segon sotragada. En Quim començava una altre grimpada, però aquests vegada la cursa era contra una malaltia que el rosegava per dintre. Ell, que s’havia cuidat sempre, sense menjar massa, pedalant dia a dia, sense descans, per no ser mai el darrer, per demostrar als ciclistes que es trobava en ruta, que a més de bona bici, tenia bones cames. I un cor fort. I bo com cap altre.

Quim, durant la malaltia ens has encoratjat a tots, amb la teva mitja rialla, amb el teu optimisme. Que tot anava bé, ens deies, que el tractament et cansava, però que la metgessa et felicitava perquè t’esforçaves. Que tots ho sabem, Quim, que no t’has arronsat mai, per forta que fos la pujada.



I a més Quim, en el teu equip tenies gregaris de luxe. La Magalí i en Martí que t’estivaren. I la Carme, fins l’última alenada. I els teus germans i tota la família. I tants amics com tens que t’encoratjàvem a superar cadascun dels 21 revolts del teu particular Col d’Aspin, la mítica ascensió del Tour de França. Perquè tenies molt clar que si no havies posat mai el peu a terra, encara menys ho faries aquesta vegada. Que aquesta era una ascensió a tot o res. Pedalada a pedalada.

Però en les darreres rampes, talment com si de sobte se t’hagués creuat algú a la calçada, t’han tirat a terra, quan menys ens ho esperàvem. I hem quedat muts, sense saber que dir-nos, estupefactes.

Però tu no has baixat de la bici, Quim. L’etapa, és teva. I el Tourmalet. I el Col d’Aspin. I tants d’altres. No has perdut, Quim, tu no has perdut. Ha estat la vida que t’ha fet trampes.


Jordi Salbanyà i Benet

23 de març 2023

La Vanguardia: Nous incendis forestals i les velles mancances de sempre



https://www.lavanguardia.com/encatala/20230323/8845133/nous-incendis-forestals-i-les-velles-mancances-sempre.html

Acaba d’haver-hi els primers incendis forestals, i retornen les imatges de sempre: urbanitzacions que han de ser desallotjades perquè el foc arriba a les cases, posant en perill béns i persones. Una situació que es podria evitar en bona part si ciutadans i autoritats complissin la legislació vigent.

D’aquí poc celebrarem els vint anys de la llei 5/2003, de 22 d'abril, de mesures de prevenció dels incendis forestals en les urbanitzacions, els nuclis de població, les edificacions i les instal·lacions situats en terrenys forestals, que junt al decret 64/1995, de 7 de març, pel qual s’estableixen mesures de prevenció d’incendis forestals i el decret 123/2005, de 14 de juny, de mesures de prevenció dels incendis forestals en les urbanitzacions sense continuïtat immediata amb la trama urbana constitueixen el marc legal que regula els drets i obligacions de les administracions i dels propietaris de les urbanitzacions i habitatges rodejats de masses forestals. Vint anys que lamentablement, no han servit ni per conscienciar dels problemes dels que avisa la llei, ni per aplicar les solucions que hi són previstes.

D’acord a aquestes normes, els propietaris de les urbanitzacions, els nuclis de població, les edificacions i les instal·lacions que estan situades en terrenys forestals o en la franja de cinc-cents metres que els envolta, han de complir determinades mesures de prevenció, entre d’altres, assegurar l’existència d’una franja exterior de protecció de com a mínim vint-i-cinc metres d’amplada al voltant, “... lliure de vegetació seca i amb la massa arbòria aclarida, que compleixi les característiques que s’estableixin per reglament”.

Cal posar de relleu és el baix nombre de municipis que apliquen i fan aplicar la legislació

Una franja de protecció no exempta de problemes quan s’esdevé la col·lisió d’interessos entre els drets dels propietaris de les urbanitzacions i les edificacions que han de ser protegides, i els drets dels propietaris del sòl forestal confrontant en què cal executar la franja protectora, i que per tan són terrenys que no pertanyen a la urbanització. Però allà a on s’ha produït, aquest problema ha trobat solució amb consens entre uns i altres.

El que cal posar de relleu és el baix nombre de municipis que apliquen i fan aplicar aquesta legislació, i per tant, permeten per omissió dels seu deure, que les urbanitzacions i resta d’edificacions quedin desprotegides.

D’acord a la llei, cal que en primer lloc el municipi aprovi un plànol de delimitació situant les urbanitzacions, els nuclis de població, les edificacions i les instal·lacions afectades i delimitant la franja de protecció; un document tècnic aquest que molts ajuntaments no tenen i que la Generalitat, que hauria de vetllar pel seu compliment, sembla que no els hi ho exigeix amb pou fermesa.

Als propietaris de les urbanitzacions i edificacions els correspon la implantació i el seu manteniment

Als propietaris de les urbanitzacions i edificacions els correspon la implantació d’aquestes franges de protecció i el seu manteniment, però per manca de recursos o d’estructura molts d’ells no ho fan. Davant d’aquest incompliment greu de la llei, aquesta atorga a l’administració tres mecanismes de resposta: la potestat sancionadora; la potestat d’imposar multes coercitives periòdiques als propietaris per pressionar-los a que compleixin amb la seva obligació; o la que segurament és la mes efectiva, l’execució subsidiària per part del municipi, que d’acord a aquesta llei no és una opció sinó una obligació d’aquests. Una execució subsidiària a càrrec dels propietaris obligats, als que l’administració els ha de cobrar els costos que tot plegat comporti.

És en aquest darrer punt on cal posar el focus. Els ajuntaments són subsidiàriament responsables de la implantació i conservació d’aquestes franges. I aquesta obligació els compel·leix directament, i pot portar conseqüències en el supòsit de produir-se danys materials a les edificacions o a les persones. No endebades la pròpia Llei de Règim Local estableix que els membres de les corporacions locals estan subjectes a responsabilitat civil i penal pels actes i les omissions realitzats en l'exercici del seu càrrec. Parlem de l’omissió del deure de fer complir la llei, actuant contra els que no la compleixen, o de l’omissió del deure d’actuar subsidiàriament.

Una responsabilitat penal i civil de la que a més en podran ser responsables personalment els alcaldes i els regidors que en tinguin competències, sense que puguin disposar dels fons municipals per a fer-hi front.

Els ajuntaments són subsidiàriament responsables de la implantació i conservació d’aquestes franges

En el passat mes recent hem vist sentències que condemnen penalment a alcaldes per omissió dels seus deures. Recordem les condemnes a alcaldes per no impedir abocaments contaminants a les lleres, per exemple. Poc costarà en un futur immediat veure condemnes penals per l’omissió del deure de prevenció contra els incendis forestals. I si no, al temps.

Marc Castellnou, cap dels GRAF dels Bombers, adverteix que calen decisions valentes per part de les administracions davant dels incendis que ja s’estan produint, i els que vindran. Els tan temuts incendis de sisena generació, que provoquen gran estralls. Unes decisions que per a ell, dit molt gràficament, han

de consistir en comprar menys vehicles de bombers per destinar més recursos a la gestió forestal. Malgrat això, els recursos que es dediquen tan a la gestió de les masses forestals com a la implantació de les franges de protecció, són escassos i a més, les eines de les que disposa l’administració com les que acabem de comentar, estan infrautilitzades.

A l’incendi del Bages de l’any passat van cremar pel cap baix trenta cases de les urbanitzacions afectades, i per sort no hi va haver danys personals. Per les notícies que van sortir a la premsa, en aquestes urbanitzacions no hi havia franges de protecció. Seria interessant veure quants ajuntaments catalans al llarg d’aquest any han actuat per esmenar-ho. Però la resposta és prou evident: com dèiem al principi, han arribat els primers incendis d’una temporada que es preveu llarga i difícil, i ja s’han vist les primeres urbanitzacions socarrimades.

Tard o d’hora caldrà exigir responsabilitats. I seria bo no haver d’esperar a tenir gent cremada.