Recordant a n'en Lluís Ferran de Pol

   

Lluis Ferran de Pol. Elegia d’un vençut.

 Lectura text “Érem Quatre”, pàg. 274.

 He triat aquest text per ressaltar la imatge de l’escriptor que és tributari de la seva història, de la individual de la que n’és hostatge, i de la col·lectiva que li és frustrant, i de la que per mor de les seves aptituds n’acaba essent narrador de referència.

 La de l’idealista que perd una guerra i que viurà sempre més amb el dolor d’aquesta pèrdua; la del vençut que ha de marxar a l’exili, i que malgrat el retorn sempre més quedarà cicatritzat per la fugida forçada.

 La del patriota vençut, foragitat de la seva terra, apàtrida però – com diuen del poble armeni- que no ho és tan per manca d’una pàtria  a la que estimar, sinó per manca d’una pàtria que el protegeixi.

 El primer record que en tinc d’ell és donant voltes pels Jutjats, amb la distància i respecte que em mereixia un advocat gran que contraposava a la meva joventut i inexperiència.

 D’aquella època guardo l’anècdota que em va explicar, entre riotes però no exempta d’amargor, de com al poc temps del seu retorn un enèrgic alcalde i Jefe local del Movimiento d’aquesta vila, va recriminar-li a crits al mig del carrer, que hagués col·locat a la façana de casa seva una placa amb el seu nom i títol d’advocat en llengua catalana, tot dient-li “un altre cop Lluis? No en varem tenir prou amb un guerra?”. Era un senyal de que a casa seva,  mai més podria deixar de ser un vençut.

 Tot i no tenir-hi massa tracte en guardo d’ell la imatge d’una persona com fora de lloc, absent, aliè al seu entorn de papers i causes, sense que amb això posi en dubte ni el seu interès per la feina ni els seus coneixements.

 Era una persona molt diferent a la dels advocats que llavors s’estilaven, amants de l’ofici de pledejar, agressius en la lluita, dèspotes en la victòria, i rancuniosos en la derrota.  Enmig d’ells en Lluis Ferran era com el savi distret, maldestre en el vestit, poc amant d’explicar plets i anècdotes de l’ofici, absent en els cerimonials curials, perdut en els procediments, desorganitzat en els terminis. Sempre vaig estar convençut -i pel mateix respecte que li tenia vaig estar-me’n de preguntar-li- que no li agradava gens la feina que feia, que no estava al lloc que volia estar, que altres papers i llibres més interessants li captivaven l’esperit. Potser estic equivocat, vés a saber.  

 La darrera imatge que en tinc és la de l’enterrament en el seu cementiri del Mareny, al que vaig acudir en representació dels advocats. Ell, que amb pulcritud a la novel·la Miralls tèrbols descrivia l’harmonia dels “..nínxols polits, numerats, en simètriques rastelleres, una damunt de l’altre fins a sis (que) feien bonic, tenien un aire endreçat”, precisament ell era enterrat dins d’un panteó familiar adust i  recarregat, de pedra dura, tosca i bruta dels anys,  amb composició escultòrica aspre de formes i pesada de volum.

 Pel última vegada vaig pensar que en Lluis Ferran de Pol, hipotecat per la seva pròpia història, havia de fer el darrer viatge en un lloc que no era ben bé el seu, una carcassa massa rígida per a ell, que traspuava  senzillesa.

 Al capdavall aquest deu ser el tràgic destí reservat als perdedors: malgrat el desig expressat en el text que he llegit, als vençuts no els hi és permès mai més “..redimir-se del fracàs, seu i de la seva estimada Catalunya”.     

 ++++++++

Jordi Salbanyà i Benet (acte a la Biblioteca d'Arenys de Mar en el centenar del seu naixement)

Abril 2011